Arran de l’emissió d’un documental de TV3, ETB i Shine Iberia ha esclatat un debat a l’opinió pública al voltant de la pornografia. Hi ha molta preocupació amb el consum de porno i les persones joves, perquè és molt fàcil accedir-hi, perquè se’n consumeix molt, perquè el visionament comença a edats molt primerenques i perquè, fins i tot, diuen que produeix malalties mentals. Aquest debat no és nou, ni es resoldrà en un plató de televisió, ni en un documental que sembla la millor pel·lícula de terror del moment: “Apocalipsi porno”, titulada molt encertadament per Gerard Coll Planes.

El debat necessari sobre sexualitats i adolescències ha portat a escena addictes, policies i professionals de la psicologia i la sexologia. Com ens planteja Helena Martín en el seu article "Generació porno: la sexualitat adolescent no és un capítol de Crims", les persones joves tenen dret a viure la seva sexualitat de manera lliure, sense por i sense amenaces. 

Serà per deformació professional o mediàtica que, a les entitats que ens dediquem a l’educació sexual, el que ens fa por és que aquesta aparegui com a una solució lluminosa, com el millor producte per netejar i higienitzar la porqueria fosca pornogràfica. A les persones que fem educació sexual el que veritablement ens sorprèn no és que el porno mainstream sigui un producte del neoliberalisme que reprodueix el masclisme, l'heteronorma i la violència, és que l'educació sexual sigui també representada com a producte al servei de la sexualitat normativa. En els primers vint minuts del debat, una veu experta ens defineix l'educació afectiva i sexual (sempre juntes, perquè l’educació sexual com les noies, millor que no vagin soles) com a una disciplina educativa que té a veure amb la biologia i la puresa. Pèls com a escàrpies.

Tot i això, al documental, l’educació sexual no apareix com una solució miraculosa (ja que el sexe anal sembla també ser una pràctica sexual que no hem de mirar, ni practicar). El programa fa una clara aposta per regular l’accés dels menors als continguts pornogràfics. És desafortunada, retrògrada i profundament moralitzadora aquesta conjunció entre l’educació sexual i les lògiques punitives on la salut, la igualtat i el plaer es vinculen al control, la disciplina i la prohibició.

Si les autoritats expertes ens adverteixen dels perills de la pornografia, les entitats responem que des d’una perspectiva feminista no estarem al servei de les seves lògiques punitivistes i higienitzants. La salut i la prevenció no poden ser excuses pel control social. Fa anys que traiem l’educació sexual de l’àmbit mèdic i científic (en tant que disciplines reproductores de la sexualitat hegemònica i poc crítiques amb les desigualtats socials), anys que treballem per allunyar les sexualitats i la salut sexual de l’esfera del perill i apropar-la al terreny de les cures, com per ara, propagar el terror sexual, l’estigma cap a les persones amb diagnòstics de salut mental i les dicotomies moralitzadores bo/dolent, sa/insà, castedat/porno, igualitari/masclista.

Si parlem de sexualitats, d'educació sexual i de salut sexual hem de parlar de desigualtats socials perquè, ni els processos de salut, ni les sexualitats, ni això que anomenen l'exercici dels drets sexuals, es desenvolupen mai independentment dels contextos socials. Si la major part dels problemes que afecten les persones són col·lectius, han de tenir respostes col·lectives. En aquest sentit, més que posar el focus en conductes individuals, en comptes de parlar del porno, no ens podríem preguntar com habitar sexualitats més horitzontals i més justes?

Si hem de parlar de riscos, tenim clar que hem de parlar de les infeccions de transmissió social: el classisme, el masclisme, el racisme, la LGTBI-fòbia, la serofòbia, el capacitisme, la gordofòbia i un llarg etcètera. I això, no s’erradicarà amb una educació sexual que sigui el braç edulcorat d’una educació punitivista amb la pornografia. L’educació no és control, no és prohibició, no, no és això. És oferir eines per analitzar críticament no tan sols la pornografia mainstream i les construccions capitalistes del desig sexual, sinó també tots els missatges construïts des de la prohibició i l’assenyalament.

Més enllà del porno mainstream i de les vivències individuals de plaer i d’intimitat de cada persona, la sexualitat és un element d’organització social que jerarquitza cossos i desitjos. Una educació sexual transformadora ens pot permetre subvertir aquestes dinàmiques de poder i caminar cap a la justícia eròtica, és a dir, com ens proposa val flores, “caminar cap a la construcció d’entorns socials en els quals la violència, l’estigma o la discriminació no tinguin cabuda i siguin el plaer, el consentiment, la satisfacció i el delit els únics principis rectors de la sexualitat”.

En lloc de reivindicar la prohibició de l’accés als continguts pornogràfics, no seria millor reivindicar justícia eròtica i un món que permeti que tothom pugui accedir de manera justa i igualitària al plaer i al desig?

Per què no centrem el debat en com desenvolupar una educació sexual transformadora a les escoles públiques des d’una perspectiva feminista i comunitària? Per què no discutim sobre com proporcionar formació i pedagogies antinormatives als equips docents i referents familiars per acompanyar educativament les sexualitats d’infàncies i adolescències? Per què no comencem nosaltres mateixes, les adultes, a habitar sexualitats més enllà de la norma social?

Clara Martínez Hernández i Silvia Merino Navalón.