Tu preguntes

Preguntes més freqüents

Continguts relacionats

• Què és el VIH?

  VIH és la sigla de virus de la immunodeficiència humana, del qual destaquem les característiques següents:

  • El seu material genètic necessita un altre material per funcionar i reproduir-se, concretament el de les cèl·lules CD4, que només es troben en la nostra sang i juguen un paper essencial en el sistema immunitari.
  • Per tant, el VIH actua sobre el sistema immunitari, la funció del qual és protegir l’organisme de diferents agents infecciosos (fongs, bacteris, paràsits, altres virus, etc.). (Vegeu la pregunta «Com evoluciona el VIH dins l’organisme?»)
  • Només es desenvolupa en les persones, no sobreviu en altres organismes, perquè només nosaltres tenim cèl·lules CD4, necessàries per a la reproducció del VIH. Això significa que cap animal (mosquits, gats, gossos, etc.) pot ser portador del VIH ni el pot transmetre.
  • El VIH s’adquireix a través d’uns fluids corporals determinats i arriba a la sang d’una persona a través d’unes vies concretes. Perquè aquest virus canviï d’organisme, és a dir, perquè passi d’una persona a una altra, cal que entre les dues persones es produeixi un intercanvi de fluids corporals específics (vegeu la pregunta «Com es produeix la transmissió del VIH?»). Aquest aspecte diferencia el VIH d’altres agents patògens transmissibles, com el virus de la grip, que es consideren contagiosos perquè es poden transmetre d’una persona a una altra a través de l’aire.

  Quan una persona s’ha infectat del VIH, diem que és seropositiva, VIH+ (VIH positiva) o que viu amb el VIH, i el més probable és que els efectes sobre el sistema immunitari no es presentin fins al cap d’uns anys.

• Què és la sida?

  Sida és l’acrònim de síndrome de la immunodeficiència adquirida. La sida és la malaltia provocada per la infecció del VIH (virus de la immunodeficiència humana). (Vegeu la pregunta «Què és el VIH?»)

  Una persona malalta de sida té diverses malalties, perquè el seu sistema immunitari està dèbil a causa de l’acció prolongada del VIH.

  Quan el VIH entra a l’organisme d’una persona, a diferència del que passa amb altres virus, no provoca cap mena de símptoma específic que permeti confirmar la presència de la infecció per VIH. El que el VIH provoca al cos és una lenta però progressiva debilitació del sistema de defenses que no produeix simptomatologia ni immediata ni específica.

  Transcorregut un període llarg de temps, el sistema immunitari acaba perdent la seva capacitat de defensa i qualsevol infecció pot afectar l’organisme, fet que pot produir diverses malalties oportunistes al mateix temps, ja que el sistema no pot reaccionar davant d’aquestes patologies. És llavors quan es considera que una persona seropositiva està en fase de sida.

• Com es produeix la transmissió del VIH?

  Es pot produir una transmissió del VIH quan el VIH d’una persona s’introdueix en el torrent sanguini d’una altra. Perquè això passi s’han de donar tres circumstàncies alhora. Es tracta de condicions molt concretes i específiques que no es donen en la convivència habitual entre persones. Aquestes circumstàncies són:

  • Presència del VIH en l’organisme de la persona seropositiva amb quantitats significatives, és a dir, amb suficient concentració de VIH per poder produir una transmissió. El concepte de càrrega viral respon a aquesta pregunta i és una prova que permet conèixer la quantitat de VIH que té cada persona.
  • Presència d’un fluid transmissor. Els únics fluids corporals amb capacitat de transmetre el VIH (de més a menys capacitat) són:
    • Sang (inclosa la menstrual).
    • Semen, fluids vaginals i mucosa de l’anus.
    • Llet materna.

  Hi ha altres líquids corporals que poden tenir VIH, però mai amb una concentració suficient per ser considerats líquids transmissors. Són, per tant, fluids no transmissors la saliva, la suor, les llàgrimes, els mocs procedents dels narius, l’orina i els excrements.

  El líquid preseminal (petita quantitat de líquid que surt sempre abans de l’ejaculació en els homes) és un fluid del qual no existeixen suficients proves científiques que permetin incloure’l o excloure’l definitivament de la llista de líquids transmissors. De tota manera, en el cas que tingués capacitat transmissora, aquesta seria extremadament reduïda.

  • Presència d’una porta d’entrada al torrent sanguini per la qual es pugui introduir algun dels fluids transmissors del VIH. Aquestes portes d’entrada són:
    • Ferides obertes.
    • Mucoses. Són parts del cos que no tenen la pell com a element protector. Poden tenir ferides o erosions microscòpiques que són indolores i invisibles i que poden donar accés al VIH fins al torrent sanguini. Les mucoses que actuen com a portes d’entrada per al VIH són (de més a menys vulnerables): recte, vagina i vulva, gland o punta del penis i interior de la boca.

• Quines són les pràctiques de risc de transmissió del VIH?

  Considerem una pràctica de risc aquella en la qual el VIH s’introdueix per mitjà d’algun dels fluids amb capacitat transmissora al torrent sanguini d’un organisme a través d’una ferida oberta o una mucosa. (Vegeu la pregunta «Com es produeix la transmissió del VIH?»)

  A partir d’aquesta premissa, activitats quotidianes vinculades a la convivència com ara compartir espais a la feina o al gimnàs, compartir menjar o beguda, utilitzar el mateix lavabo, anar en transport públic o a l’escola, dormir al mateix llit o donar la mà, besar o abraçar una persona que viu amb el VIH, entre d’altres, no suposen cap risc de transmissió.

  Quan parlem de transmissió sexual...

  Parlem de pràctiques sexuals de risc per referir-nos a aquelles en les quals, per mitjà d’un fluid amb capacitat transmissora, es pot introduir el VIH en un altre organisme a través d’una mucosa (o porta d’entrada). Aquestes pràctiques són la penetració anal i/o vaginal i el sexe oral (fel·lació, cunnilingus i/o anilingus) sempre que no es faci servir preservatiu o que la persona amb VIH no estigui prenent tractament antiretroviral i això faci que la quantitat de VIH en els seus fluids corporals sigui molt elevada. (Vegeu la pregunta «Què vol dir “indetectable = intransmissible (I=I)”?»)

  A banda d’això, no totes les pràctiques esmentades comporten el mateix risc de transmissió. Tenint en compte aquesta variable, les pràctiques es poden diferenciar de la manera següent:

  Pràctiques sexuals d’alt risc (sempre que no s’utilitzi preservatiu)

  • Penetració anal (penis+anus).
  • Penetració vaginal (penis+vagina). En cas d’haver-hi presència menstrual el risc de transmissió del VIH augmenta.

  Pràctiques sexuals de baix risc (sempre que no s’utilitzi preservatiu o bandes de làtex)

  • Fel·lació (boca+penis).
  • Cunnilingus (boca+vagina). En el cas d’haver-hi presència de sang menstrual el risc de transmissió del VIH augmenta.
  • Anilingus (estimulació oral de l’anus).
  • Compartir joguines sexuals de forma immediata.

  Respecte a la pràctica sexual de fricció vulva+vulva, tot i que poden entrar en contacte els fluids vaginals, no hi ha evidències científiques que permetin confirmar que pot produir-se una transmissió del VIH.

  Algunes creences culturals que poden incrementar el risc:

  • Desigualtat de gènere: l’ideal de l’amor romàntic, de la fidelitat en la parella i la violència de gènere, pot provocar una situació de desigualtat entre homes i dones. Per exemple, la insistència a no fer servir preservatiu, la por a perdre l’altra persona, la manca de comunicació o l’exercici de poder per part de l’home sobre la dona en una relació heterosexual.
  • Discriminació vers les sexualitats no heterosexuals: pot haver-hi una manca d’informació sobre pràctiques no coitocèntriques, manca d’accés a material preventiu adient, estigmatització de les relacions que no responen a l’ideal heteronormatiu, exclusió social, etc.
  • Les desigualtats vinculades a ideals homonormatius, ideals de bellesa, situacions de precarietat socioeconòmica, exclusió sanitària, racisme o diversitat funcional, entre d’altres, poden incrementar la vulnerabilització d’algunes persones davant les pràctiques de risc.

  Quan parlem de transmissió sanguínia...

  A la pràctica, és bastant difícil que sang infectada pel VIH s’introdueixi en un altre organisme a través d’una ferida oberta, ja que són contactes que no acostumen a produir-se i que, en tot cas, evitem de manera instintiva. Tenint això present, el risc de transmissió sanguínia pot donar-se per:

  • Compartir de manera immediata objectes tallants sense desinfectar prèviament: agulles per a xeringues, material punxant per fer tatuatges, pírcings, fulles d’afaitar...
  • Compartir de manera immediata objectes que puguin contenir restes de sang: raspalls de dents, material per esnifar substàncies...

  Quant a la transmissió de mare a fetus, coneguda com a transmissió vertical, també es produeix perquè el VIH de la dona passa al torrent sanguini del fetus a través de la sang. La transmissió pot donar-se durant l’embaràs, durant el part o bé en el període de lactància (ja que la llet materna es produeix a partir de la sang). En l’actualitat, a Catalunya i a l’Estat espanyol, l’efectivitat dels tractaments antiretrovirals i la seva capacitat per reduir la càrrega viral fins a nivells indetectables, ha fet que les dones que es troben en aquesta situació no transmetin el VIH als nadons durant l’embaràs i el part. En el cas de la llet materna, tot i que el fet de tenir càrrega viral indetectable redueix el risc de transmissió, s’han vist casos de dones amb càrrega viral indetectable en sang però detectable en llet materna, fet que no evitaria la transmissió al nadó; és per això que la recomanació en el cas de l’alletament, sempre que sigui possible, és utilitzar llet de fórmula.

• Quines són les mesures de prevenció davant el VIH?

  Sobre la prevenció sexual

  Per prevenir la transmissió del VIH disposem dels següents mètodes de barrera, que separen els fluids potencialment transmissors del VIH de les portes d’entrada:

  • Ús del preservatiu extern (per a joguines sexuals o penis) des del començament de qualsevol d’aquestes pràctiques sexuals: penetració vaginal (penis+vagina), penetració anal amb lubricant de base aquosa (penis+anus), fel·lació (boca+penis), penetració dildo+vagina/es i penetració dildo+anus (un preservatiu per a cada persona).
  • Ús del preservatiu intern (vagina o anus) des del començament de la penetració vaginal (penis+vagina) o en la penetració anal (penis+anus).
  • Ús de bandes de làtex per al cunnilingus (boca+vagina), la tisora (vulva+vulva) i l’anilingus (boca+anus). Com que són difícils de trobar, es poden substituir per un plàstic o un film per a aliments, o bé tallant verticalment un preservatiu extern o intern per obtenir-ne un rectangle.

  No es poden fer servir dos preservatius al mateix temps, siguin externs o interns: el fregament els podria fer malbé, i això facilitaria que es trenquessin.

  Sobre la prevenció de la transmissió sanguínia

  Si calgués compartir de manera immediata un objecte que pot portar sang d’un cos a un altre (fulles d’afaitar, xeringues, agulles per a tatuatges, arracades o pírcings, material per esnifar, etc.), es pot desinfectar per eliminar-ne totalment el VIH amb:

  • Lleixiu, i després esbandir-lo bé amb aigua.
  • Aigua a més de 60 graus (aigua bullent).

  En el cas que l’objecte que s’hagi de compartir sigui una xeringa, cal omplir-la, amb l’agulla inclosa, tres vegades seguides amb lleixiu (omplint-la del tot i buidant-la totalment cada vegada) i posteriorment tres vegades amb aigua (el mateix procediment que amb el lleixiu).

  Cal remarcar que en l’àmbit sanitari i en els serveis de tatuatges i pírcings, els professionals segueixen rigorosament un protocol d’higiene, pel qual el material que es fa servir és d’ús exclusivament individual o passa per un procés de desinfecció.

• Com podem reduir el risc de transmissió del VIH?

  La reducció de riscos en la transmissió del VIH és considerada una opció personal en què cada persona decideix com vol cuidar-se i el grau de risc que vol mantenir, tenint una informació clara sobre els mecanismes de transmissió del virus i les mesures preventives a les quals pot optar.

  Com a premissa, és important tenir presents aquells factors que incrementen el risc de transmissió del VIH, com ara una càrrega viral elevada (especialment quan la persona no està prenent tractament antiretroviral), la no utilització de preservatiu o el temps i la freqüència de l’exposició.

  Consulteu aquest quadre, que inclou tant les mesures que actuen com a barrera per al VIH en les pràctiques sexuals com les mesures per a la reducció de riscos de la transmissió del virus.

• Com evoluciona el VIH dins l’organisme?

  El nostre complex sistema de defenses o sistema immunitari té una peça clau per al seu funcionament, que són les cèl·lules CD4. Aproximadament, en cada gota de sang hi ha entre 1.500 i 2.000 cèl·lules CD4.

  Aquestes cèl·lules estan actuant sempre, detectant i defensant-nos de qualsevol agent patogen (organismes vius, com ara bacteris, virus o fongs, entre d’altres, que poden provocar malalties) que el nostre sistema immunitari identifiqui.

  Quan una persona adquireix el VIH, el seu sistema de defenses no troba la manera de bloquejar-lo. El VIH té una característica també clau per entendre la seva evolució: es replica (multiplica) manipulant les CD4 i reduint-ne el nombre de forma constant.

  Des de l’inici de la infecció el VIH va afectant la funció de les defenses, però aquest procés és tan lent que, en una persona que no prengui tractament antiretroviral, durant un període de 3 a 7 anys (aproximadament i depenent de cada cas) és difícil detectar-ne símptomes visibles, ja que el sistema immunitari té prou capacitat per complir la seva funció.

  Això vol dir que no hi ha cap senyal o símptoma que pugui identificar que el VIH és present en l’organisme de la persona, ni ella mateixa percep res de diferent. Diem que es tracta d’un període asimptomàtic, en el qual l’única forma de saber si s’ha produït una infecció és a través de la prova de detecció del VIH. (Vegeu la pregunta «En què consisteix la prova del VIH?»)

  Durant aquest període en què una persona està infectada pel VIH però no presenta símptomes específics, es considera que la persona és VIH+, seropositiva o que viu amb el VIH.

  Passat aquest període, i quan el VIH ha provocat un descens considerable de les seves defenses, la persona és cada vegada més vulnerable davant qualsevol infecció a la qual pugui exposar-se perquè el seu organisme va perdent capacitat immunitària.

  Quan el sistema de defenses ja no pot complir amb normalitat la seva funció en l’organisme, la persona que viu amb el VIH desenvolupa la sida.

  Una persona és malalta de sida quan, pel fet de no tenir defenses, qualsevol agent patogen que entra al seu organisme li provoca una o més malalties greus. Si alguna d’aquestes malalties (anomenades malalties oportunistes) afecta algun òrgan vital per al funcionament del cos de la persona, correrà el risc de morir. En qualsevol cas, la persona que desenvolupa la sida es veurà afectada per qualsevol malaltia que s’aprofiti del molt baix nivell de defenses que presenta el seu cos, perquè el VIH les hi haurà disminuïdes.

• Què és i com actua el tractament del VIH?

  El tractament antiretroviral (tractament que hi ha actualment contra el VIH):

  • Ajuda a mantenir la nostra salut reduint la quantitat de virus al cos; així i tot, en l’actualitat no pot eliminar definitivament el VIH de l’organisme, i d’aquí la necessitat de prendre la medicació de manera continuada.
  • Evita que puguem transmetre el virus a altres persones en les nostres relacions sexuals.

  Els tractaments contra el VIH actuen en diferents moments del cicle reproductiu del virus dificultant-ne el procés de rèplica, de manera que el sistema immunitari aconsegueix mantenir uns nivells òptims de defenses. L’objectiu del tractament antiretroviral és aconseguir la indetectabilitat (que el VIH en sang estigui per sota dels nivells de detecció); és el que s’anomena càrrega viral indetectable, que acostuma a aconseguir-se entre el primer i el tercer mes des de l’inici del tractament antiretroviral.

  En aquest sentit cal destacar la importància de l’adherència al tractament (prendre la medicació seguint la prescripció mèdica) per tal de garantir-ne l’eficàcia. Un descuit puntual no comporta cap risc, però un abandonament de la medicació durant 3 o 4 dies pot significar que la càrrega viral, si era indetectable, torni a l’estat de detectabilitat.

  Actualment, l’inici del tractament es recomana a totes les persones des del moment en què es coneix el diagnòstic, perquè com més aviat comença a actuar més efectiu és. Tot i això, és important valorar la situació de cada persona fins a trobar el moment en què es trobi preparada per iniciar-lo. Cal destacar, a més, que gràcies a l’evolució dels fàrmacs antiretrovirals i al fet que diferents fàrmacs estiguin inclosos en un únic comprimit, en molts casos, el tractament antiretroviral consisteix en la presa d’una única píndola diària.

  El seguiment de l’efectivitat del tractament i la seva evolució es fa a partir d’analítiques que valoren, sobretot, dues variables:

  1. Recompte de cèl·lules CD4 (o concentració d’aquest tipus de cèl·lules en sang), que dona una imatge de la fortalesa del sistema immunitari en cada moment. El tractament antiretroviral, en reduir la pressió del VIH, contribueix al progressiu augment o recuperació del nombre de CD4.
  2. Nivell de càrrega viral (o quantitat de VIH present a la sang).

  També és important destacar que el tractament antiretroviral pot interaccionar amb altres fàrmacs o drogues, i per això és cabdal compartir tota aquesta informació amb els nostres equips de salut.

• Què vol dir «indetectable = intransmissible (I=I)»?

  El tractament antiretroviral permet millorar la salut de les persones infectades pel VIH, però també fa que aquestes persones puguin protegir les seves parelles sexuals.

  Avui dia hi ha prou evidències científiques per afirmar que les persones que prenen tractament antiretroviral de forma continuada i aconsegueixen mantenir una càrrega viral indetectable de manera sostinguda no transmeten el VIH en les seves relacions sexuals; és a dir, en el cas d’una possible pràctica sexual de risc, no seria necessari l’ús del preservatiu.

  Un període de sis mesos és el temps que una persona hauria de tenir càrrega viral indetectable per considerar que és indetectable i, per tant, intransmissible (I=I).

• Què són els anticossos contra el VIH?

  El nostre sistema de defenses, davant la presència de qualsevol agent estrany, crea uns anticossos específics per a cada un d’ells. Quan detecta l’entrada del VIH a l’organisme d’una persona, el sistema de defenses crea aquests anticossos específics contra el virus. Malauradament, a diferència del que passa amb els altres anticossos específics, els anticossos anti-VIH no poden arribar a destruir el virus contra el qual han de lluitar.

  Els anticossos anti-VIH només es poden percebre fent la prova de detecció del VIH, que consisteix en l’anàlisi específica d’una extracció de sang. (Vegeu la pregunta «En què consisteix la prova del VIH?»)

  Aquesta detecció no es fa amb qualsevol anàlisi de sang, sinó que hem de sol·licitar explícitament que ens facin la «prova de la sida».

• En què consisteix la prova del VIH?

  En l’actualitat, la popularment anomenada «prova de la sida» rep el nom de test ELISA de quarta generació, i és la versió fins ara més evolucionada de la prova per a la detecció del VIH. Ben fet, el test detecta a la vegada la presència dels anticossos anti-VIH (vegeu la pregunta «Què són els cossos contra el VIH?») i l’antigen p24 (una proteïna que només té el VIH).

  Aquesta prova pot sol·licitar-se al metge de capçalera, es pot fer en alguna associació comunitària de treball en VIH/sida i es pot comprar en algunes farmàcies.

  Aquesta evolució fa que el grau de fiabilitat del resultat augmenti a mesura que passen els dies des de la pràctica de risc realitzada. Encara que aquest test pot donar percentatges d’efectivitat per damunt del 90 % entre les 4 i les 8 setmanes, tenint en compte les recomanacions del Ministeri de Sanitat de l’Estat espanyol és important aclarir que:

  • En el cas del test ELISA de quarta generació amb extracció de sang per a anàlisi en laboratori, el període finestra és de 6 setmanes (42 dies).
  • En canvi, en el cas de test ELISA de quarta generació en «proves ràpides» (punxada al dit o mostra de saliva) i resultat per reactiu en un espai de temps breu (minuts), el període finestra segueix establert en 12 setmanes (84 dies). (Vegeu la pregunta «En què consisteix la prova ràpida de detecció del VIH?»)

  Si el resultat de la prova és positiu en VIH respectant el període finestra, sempre es confirmarà a través d’un altre tipus de prova anomenada transferència Western.

  Si és negatiu en VIH respectant el període finestra, el resultat serà definitiu.

• En què consisteix la prova ràpida de detecció del VIH?

  L’adjectiu ràpida fa referència al temps d’espera des de l’extracció de la sang fins a l’obtenció del resultat de la prova. En aquest tipus de prova el temps es redueix d’una setmana a aproximadament 40 minuts. En les proves ràpides es fa servir una petita mostra de sang que s’obté amb una punxada al dit o bé una petita mostra de saliva.

  Per al resultat definitiu igualment s’han de respectar les 12 setmanes del període finestra des de l’última pràctica de risc de transmissió del VIH fins a l’extracció de sang que cal analitzar.

  En cas de disposar de la «prova ràpida», el protocol que cal seguir tant amb un resultat negatiu com amb un de positiu és el mateix que s’aplica quan no és una prova ràpida, especificat en el punt anterior. Només en cas d’un resultat positiu en VIH, aquest, respectant el període finestra, haurà de ser confirmat. (Vegeu la pregunta «En què consisteix la prova del VIH?»)

• Què és la profilaxi postexposició(PPE)?

  La profilaxi postexposició és un tractament que es pot emprar per reduir les probabilitats que la persona sense VIH adquireixi el virus en una exposició de risc.

  Consisteix a prendre una combinació de fàrmacs antiretrovirals (els mateixos que prenen les persones infectades per VIH en tractament) durant unes 4 setmanes (28 dies). És molt important seguir estrictament les indicacions horàries que indiqui el metge i les dosis establertes.

  Aquest tractament s’ha de començar a fer abans que hagin transcorregut 72 hores des de la pràctica de risc o accident, però és molt important començar-lo com més aviat millor. La seva efectivitat augmenta com més aviat es comenci.

  Es tracta d’una opció terapèutica, l’eficàcia absoluta de la qual no s’ha pogut demostrar, entre altres complexes raons perquè és impossible saber a quantes persones que accedeixen a la PPE i els és efectiva prèviament s’havien infectat pel VIH. Informem d’aquesta opció perquè és accessible en tots els serveis d’urgències dels grans hospitals. Tanmateix, si el centre disposa d’una unitat específica o hospital de dia de VIH, el millor és adreçar-se a aquest espai. En qualsevol cas, serà el metge, amb la persona afectada, qui haurà de prendre una decisió sobre la pertinència que s’administri o no.

• Què és la profilaxi preexposició (PrEP)?

  Es tracta d'una estratègia basada en l'ús de fàrmacs antiretrovirals per prevenir la infecció per VIH en persones no infectades que està dissenyada per a utilitzar-se abans d'una exposició de risc.

  Aquesta estratègia compta amb suficient evidència empírica com per a demostrar la seva alta eficàcia i, des de l'any 2019, forma part dels fàrmacs aprovats i finançats pel Sistema Nacional de Salut de l'Estat espanyol. Malgrat això, lamentablement, la seva distribució no s'ha estès de manera universal a tots els hospitals de l'Estat i la mateixa és molt irregular depenent de cada comunitat autònoma. En cas d'estar interessat/a en aquesta, és convenient contactar amb associacions de VIH del propi territori que puguin informar-te sobre la seva distribució.